Versión de HTML Básico
F
rancisco
G
racia
A
lonso
Història de
Pyrenae
. Cinquanta anys de recerca i difusió de l’Arqueologia a la UB
20
PYRENAE,
núm.
46
vol.
1
(2015)
ISSN: 0079-8215 EISSN: 2339-9171 (p. 13-37)
país, hasta el punto de que nos atreveríamos a decir que la mayoría de los catedráticos de
Arqueología y Prehistoria en España pertenecen directa o indirectamente en la actualidad
a la escuela del profesor Bosch. Con ello no queremos quitar méritos a otras magníficas
escuelas de investigación españolas. Bien saben nuestros colegas hasta qué punto estamos
dispuestos a sacrificar condiciones diversas en aras de un entendimiento entre todos los
grupos arqueológicos hispanos. No se molestarán, pues, si en esta ocasión, tan señala-
da para nosotros, expresamos nuestro júbilo y lo trasladamos a estas páginas […] como
homenaje a estos cincuenta años de activa y movida actividad científica». Les referències
a la creació de la moderna arqueologia a Espanya eren prou clares, ja que, deixant de
banda l’organitzada i impulsada per Bosch Gimpera, l’única altra escola de tradició uni-
versitària era la establerta a Madrid a l’entorn del prehistoriador d’origen alemany Hugo
Obermaier després que aquest obtingués el 1922 la càtedra d’Història Primitiva de l’Home
a la Universitat Central de Madrid, exiliat també en acabar la Guerra Civil, tot i que per
motius diferents (Gracia, 2009: 97-105). L’escola madrilenya, molt influent políticament al
llarg de la Segona República, era representada llavors pels seus deixebles García y Bellido i
Almagro Basch, catedràtics respectivament d’Arqueologia i de Prehistòria a la Universitat
Complutense de Madrid. El tema de les dues escoles arqueològiques, en el moment que
Maluquer de Motes i Pericot van decidir reivindicar públicament el llegat, tenia força
importància, perquè la majoria de les càtedres de les dues especialitats a Espanya es divi-
dien entre els investigadors formats a Madrid i a Barcelona, fins aleshores en un pla
d’equilibri que ràpidament es decantaria en benefici de la primera.
La idea de la vigència de l’Escola no acabà aquí, sinó que es constituí en un referent
d’identitat dels membres de l’Institut d’Arqueologia i Prehistòria, com es veié en la dedi-
catòria del volum 5è de
Pyrenae
(1969), que homenatjà Lluís Pericot amb motiu de la
seva jubilació, en la qual es recordava la seva tasca com la de qui «durante tantos años ha
mantenido la dirección efectiva de la Escuela Arqueológica Barcelonesa creada en 1916 por
el Profesor Pedro Bosch Gimpera, y que cuenta en la actualidad con cuatro generaciones
de activos investigadores», motiu pel qual es podia considerar l’esmentat volum i el 6è,
editat l’any 1970 i en què es publicà la resta de treballs recollits per a l’homenatge, com
«un vivo testimonio de la vitalidad que anima a nuestra Escuela».
L’estil d’edició de
Pyrenae. Crónica arqueológica
, nom complet de la revista, va ser inno-
vador en el seu moment. El títol va respondre a un dels referents culturals i ideològics de
Maluquer de Motes, l’
Ora Maritima
, un poema de Rufus Festus Avienus datat de la segona
meitat del segle
iv
d.C., però sens dubte basat en un text anterior del segle
vi
a.C., possi-
blement un periple o descriptor de les costes de la península Ibérica obra d’un navegant
massaliota o fenici, en què se cita el
Pyrenae iugum
. La mateixa font de què també Maluquer
havia pres la denominació del vent
Zephyrus
, títol de la revista que fundà a Salamanca. No
es tracta d’una coincidència; cal no oblidar que el text d’Avienus va ser l’escollit per Bosch
Gimpera i Adolf Schulten per a inaugurar la sèrie
Fontes Hispaniae Antiquae
l’any 1922,
una experiència pionera en la qual se cercarà publicar tots els fragments de les obres de
l’antiguitat grega i llatina referides a la península Ibèrica, un dels projectes preferits per