Versión de HTML Básico
19
F
rancisco
G
racia
A
lonso
Història de
Pyrenae
. Cinquanta anys de recerca i difusió de l’Arqueologia a la UB
PYRENAE,
núm.
46
vol.
1
(2015)
ISSN: 0079-8215 EISSN: 2339-9171 (p. 13-37)
sobrevinguda a causa de la guerra en el fil conductor de l’Escola, que ara Maluquer de
Motes i Pericot reivindicaven marcant un clar distanciament polític amb qui representava
la línia més ortodoxa de la ciència del règim —i amb qui no havien expressat problemes
a col·laborar durant molts anys, ja fos per convicció o per necessitat—, per a defensar una
política científica i una tradició de recerca més específicament barcelonina, un camí que,
però, sabien que no seria gens fàcil: «deseamos mantener una relación cordial, alineados
en la más pura ortodoxia en cuanto al respeto a la propiedad científica ajena y a las opi-
niones de los colegas, como ha sido siempre norma rigurosa de nuestra Escuela, respeto
y cuidado que acentuamos por estar convencidos de lo difícil que es en nuestra ciencia
evitar los problemas de orden personal», i que també va ser recordat arran del traspàs del
mateix Pericot el 1978: «per alguns dels membres de l’Institut, el Dr. Bosch Gimpera fou
un mestre directe, el mateix que el Dr. Lluís Pericot; per d’altres el mestratge del Dr. Bosch
Gimpera, absent i exiliat, va venir-nos per mitjà del Dr. Pericot i per esporàdics contactes
personals a fora (...) procurar que la ruptura no fos irremeiable entre la seva Universitat,
la del Dr. Bosch Gimpera, i la que es va viure després del 1939, en llocs que no varen ésser
mai còmodes i en els que —sabem— va lluitar i sofrir moltes vegades» (Anònim, 1978:
7-8). I precisament, i no per casualitat, l’Escola Arqueològica de Barcelona va ser el fil
conductor del segon volum de
Pyrenae
l’any 1966.
Amb motiu de complir-se el cinquantè aniversari de la primera classe de prehis-
tòria impartida per Bosch Gimpera a la Universitat el 2 d’octubre de 1916, la revista
va recordar el fet com el tret fundacional de l’Escola i per extensió es podria dir que de
l’arqueologia científica a Catalunya, obviant la tasca desenvolupada per la Secció Històrico-
Arqueològica de l’IEC des de l’any 1907 i la gestació del SIA el 1915, deguda a Josep Puig
i Cadafalch i a Francesc Martorell i Trabal. Es demanà al mateix Bosch un article en què
s’expliqués el procés de formació i consolidació de l’arqueologia universitària catalana
fins a la Guerra Civil per a aprofundir en aquesta línia interpretativa. Però el redactat del
mestre absent constituí una vindicació encoberta, tot i que no esmentada, de l’obra cultural
de la Mancomunitat de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Catalans, així com del procés
de renovació de la recerca i la docència universitàries que el mateix Bosch col·laborà a
impulsar arran de la celebració del II Congrés Universitari Català el 1918, dues idees que tal
vegada no van plaure gaire als responsables de la revista. En la presentació que va fer del
volum, Pericot no va anar tan lluny com el seu mestre, tot i recordar que, de fet, la recerca
arqueològica es podia considerar consolidada arran de la creació del Servei d’Investigacions
Arqueològiques el 1915, per bé que Pericot atribuí la iniciativa a la Diputació de Barcelona
en comptes de la Mancomunitat, creada el 1913, una diferència gens banal, i encara menys
subtil, però lògica en el context polític de mitjan anys seixanta, car és del tot evident que
l’errada no es podia atribuir al desconeixement de la successió dels fets. Era evident que la
reclamació d’aquest passat podia, per les seves implicacions polítiques, aixecar ressentiment
i controvèrsies, i Pericot intentà apaivagar-les d’entrada sense renunciar, però, a l’essència:
«es indudable que la escuela a la que dio vida fue fundamentalmente universitaria, y es a
través de la Universidad como aquélla se situó en primera fila de tales estudios en todo el