Versión de HTML Básico
F
rancisco
G
racia
A
lonso
Història de
Pyrenae
. Cinquanta anys de recerca i difusió de l’Arqueologia a la UB
18
PYRENAE,
núm.
46
vol.
1
(2015)
ISSN: 0079-8215 EISSN: 2339-9171 (p. 13-37)
Barcelona fundada per Bosch Gimpera l’any 1916 amb els seus primers alumnes, entre
els quals Pericot, però denunciava els problemes que havia tingut: «no ha podido mante-
ner con continuidad una publicación periódica que haya sido el órgano ininterrumpido
de una escuela. Esta falta, entre otras razones, ha sido debida a circunstancias locales de
honda repercusión en la política cultural». Un retret que duia al darrere el problema del
trencament amb el Museu d’Arqueologia i amb el Servei d’Investigacions de la Diputació:
«los frutos espectaculares de una actividad universitaria han sido recogidos por otras cor-
poraciones. Si en algunos momentos hubo una actuación paralela, la falta de previsión
impidió que la empresa común fuera sólida y permanente», i que, de fet, implicava afirmar
que la nova revista no era sinó un intent de crear una nova estructura que reprengués el
fil de les anteriors, fundades i impulsades per la Universitat al llarg de l’època de Bosch
Gimpera i sostingudes després de la guerra, per diferenciar-les de la deriva que havia pres
el Museu Arqueològic. Unes entitats que en aquell moment, desprès de la marxa defi-
nitiva d’Almagro Basch a Madrid el 1962, no havien retornat al control científic de les
càtedres universitàries, sinó que aprofitaven la sòlida posició econòmica de la Diputació
de Barcelona i el ressò internacional de les excavacions d’Empúries per a constituir un fort
nucli de poder que continuava sent pilotat, o almenys influït, a distància per Almagro, i
mantenia en un segon pla tot allò que no fos a les seves mans: «existiendo ya en nuestra
ciudad una prestigiosa revista dedicada a esos temas que en principio y durante bastantes
años fue reflejo también de las cátedras universitarias, nuestra Escuela ¿debía limitarse
a suplicar unas colaboraciones ocasionales en la mismas, renunciando a mantener un
órgano de expresión propio? ¿Podíamos ver cómo fructificaba la semilla sembrada en
otras universidades, y nuestros discípulos y colegas realizaban magníficas revistas sin que
nosotros, simples colaboradores, pudiéramos hacer otra cosa que pedirles nos dejaran en
ellas un rincón para la Universidad de Barcelona?». Era del tot evident que la convivèn-
cia no seria gens fàcil, perquè totes dues institucions —i el que n’era més important, les
persones al capdavant— tenien interès per diverses raons a fer-se amb la continuació del
llegat d’allò que Bosch Gimpera i la seva actuació a Catalunya entre els anys 1915 i 1939
van significar, especialment en un període en què socialment la figura del prehistoriador
exiliat a Mèxic tornava a ser acceptada i lloada per la societat i els mitjans de comunicació
catalans, que se centraren en les seves aportacions científiques mentre obviaven la seva
activitat política a l’hora de jutjar-lo (Gracia, 2011: 525-546).
La vinculació amb Bosch Gimpera serà sempre un dels referents de l’Institut
d’Arqueologia i Prehistòria, que desprès de la seva mort acordà instituir el Premi Bosch
Gimpera per al millor treball de recerca o síntesi sobre prehistòria i protohistòria universals
—premi, però, que mai no va ser convocat— (Anònim, 1974: 7) i batejà la reunió anual
dels seus membres, també coneguda com Festa de la primavera, com Commemoració
Bosch Gimpera (Anònim, 1976: 7). Una declaració que deixava molt clara l’existència
de greus tensions internes entre els diferents grups d’arqueòlegs i prehistoriadors que
treballaven a Catalunya, però que, per damunt de tot, indicava també un clar compromís
del professorat de la Universitat de distanciar-se d’allò que consideraven una interrupció