Versión de HTML Básico
15
F
rancisco
G
racia
A
lonso
Història de
Pyrenae
. Cinquanta anys de recerca i difusió de l’Arqueologia a la UB
PYRENAE,
núm.
46
vol.
1
(2015)
ISSN: 0079-8215 EISSN: 2339-9171 (p. 13-37)
provincials disposaven dels suficients per a mantenir la recerca arqueològica, sent molt
clara a Catalunya la dualitat existent entre les intervencions promogudes per la Diputació
Provincial de Barcelona que comptaven amb diners més que suficients, i les dependents de
la Comissaria General d’Excavacions Arqueològiques mancades de liquiditat. La dualitat
d’interessos que uní Almagro i Pericot durant més de dues dècades facilità el manteniment
d’un cert statu quo que no aportà grans beneficis a la Universitat.
La situació canvià a principi de la dècada de 1950. Incorporat a la Universitat de
Salamanca l’any abans, i havent guanyat la càtedra d’Arqueologia en la primera convoca-
tòria pública de places universitàries després de la Guerra Civil, Joan Maluquer de Motes,
tot i mantenir una estreta relació amb el seu mentor, Almagro, i també amb Pericot, intentà
organitzar la recerca arqueològica en aquella universitat, tot demanant al CSIC i al seu
president, José María Albareda Herrera, la creació d’una delegació de l’Instituto Diego
Velázquez a Salamanca, proposta que no reeixí (Gracia, 2012: 205-207) per la posició cen-
tralitzadora d’Antonio García Bellido, tot i ser nomenat col·laborador seu i disposar d’una
petita subvenció per a desenvolupar activitats i intervencions arqueològiques. Maluquer,
que mantindrà la seva vinculació acadèmica amb Barcelona i en especial amb el nou
Institut de Prehistòria Mediterrània, centrà aleshores els seus esforços a crear una revista
específica vinculada a la seva càtedra com a instrument de difusió de la recerca i de cohe-
sió acadèmica de cara a la mateixa Universitat de Salamanca i a la resta de la comunitat
acadèmica:
Zephyrus
, de la qual es publicà el primer número l’any 1950 i s’orientà —en
paraules del seu fundador— «hacia los restantes núcleos investigadores, no ya peninsu-
lares, sino de todo el mundo» (Corchón, 1986), idees que aplicà ja en aquest volum en
publicar articles d’Eugenio Jalhay, Jean Arnal i Maurice Louis, a més a més de demanar
textos a bona part dels seus col·legues de Barcelona, com ara Pericot o Miquel Tarradell.
Es tractarà d’una capçalera que amb el temps es convertiria en una de les revistes de
referència de la prehistòria espanyola, però que no va complaure Almagro, que veia en la
proliferació de revistes científiques una possible pèrdua del control de la difusió de la recer-
ca i de les possibilitats que la direcció d’una revista com
Ampurias
representava per a man-
tenir i aprofundir les relacions personals i professionals tant a Espanya com a l’estranger,
raó per la qual, quan el 1951 Antonio Beltrán Martínez, catedràtic d’Arqueologia a la
Universitat de Saragossa, encetà la publicació d’una nova revista vinculada als treballs
que es desenvolupaven en el nucli de recerca que formà:
Publicaciones del Seminario de
Arqueología y Numismática de Zaragoza
, Almagro li proposà de fer una tasca editorial conjun-
ta, assumint
Ampurias
la publicació dels treballs de fons i reservant la nova revista arago-
nesa per a donar a conèixer les novetats sota la fórmula de noticiari arqueològic, proposta
que Beltrán rebutjà en creure —encertadament— que amb aquesta partició es rebaixaria
l’impacte científic de la publicació que impulsava. La postura dels catedràtics de Salamanca
i Saragossa era lògica, ja que una revista pròpia era el mitjà adient per a la visualització
de la tasca dels seus respectius seminaris, alhora que l’eina per a establir un sistema de
relacions propi. A més a més, Almagro havia arribat a un pacte tàcit amb Antonio García
Bellido, catedràtic d’Arqueologia a la Universitat de Madrid i director de l’Instituto Diego