Versión de HTML Básico
155
J
esús
A
lturo
; D
aniel
R
ico
Encara sobre la inscripció de Tassi del monestir de Sant Pere de Rodes
PYRENAE,
núm.
46
vol.
1
(2015)
ISSN: 0079-8215 EISSN: 2339-9171 (p. 147-158)
al mont Sinaí (“aerexitque tentorium in sublime»).
7
Atès que l’acta de Bages també ha
estat atribuïda —com la làpida de Tassi— al compte-bisbe Miró Bonfill, potser no és del
tot inoportú recordar la fraseologia amb què l’autor relata la mort prematura de Sal·la:
«
aerectis in caelum
occulis, [et sic animam Deo] reddidit».
El relleu de
caput
per
caelum
o, si més no, la ferma suspensió de la seva «autenticitat»
històrica, redueix considerablement la possibilitat d’identificar l’
aula
de Tassi amb l’església
o la capçalera actual. De fet, si els partidaris de la cronologia alta han sobrevalorat el caràc-
ter provador de l’epitafi, és perquè la datació a mitjan segle
x
d’un edifici de la complexi-
tat de Sant Pere de Rodes té escassos fonaments historicoartístics en què basar-se. Sense
menystenir l’originalitat indiscutible que li atorguen l’aire antiguitzant de la nau central i
l’absència de decoració llombarda, l’església de Rodes s’avé a tots els nivells (estructural,
planimètric i escultòric) amb la renovació arquitectònica de la segona meitat del segle
xi
.
La conjunció en un mateix edifici dels tres trets més distintius del període —l’extensió de
la volta al transsepte i les naus, l’ampli desenvolupament de la capçalera i la proliferació
de decoració escultòrica (Rico, 2014)— difícilment es podrà trobar a l’arquitectura euro-
pea anterior a l’any 1000. Imma Lorés hi ha insistit diverses vegades darrerament (2002 i
2010) i ha adduït proves i raons, al meu parer irrefutables, suggerint que l’
aula
esmentada
a l’epitafi de Tassi, «si ha de ser necessàriament una referència a una església promoguda
per ell» —ja que sempre podria tractar-se d’una al·lusió genèrica al monestir—, aquesta
seria «precisament la del mur occidental de la cripta actual», una paret semicircular que
a les excavacions de 1994 va ser identificada com la part inferior del mur absidial d’una
església anterior.
8
La troballa d’una sèrie de tombes datables als segles
ix
o
x
en diferents
punts de l’interior i l’entorn de l’església actual ha permès delimitar l’hipotètic perímetre
d’aquest santuari primitiu (Llinàs
et al
, 1996: 266-267), que es reduiria a una petita nau o
aula
absidiada amb la seva corresponent necròpolis al voltant (fig. 2).
Si aquesta va ser, com crec, l’església que Tassi va erigir «cap al cel», en lloc de la
cella sancti Petri
documentada ja l’any 878, com sostenen els arqueòlegs (veg., últimament,
Puig Griessenberger i Mataró i Pladelasala, 2012), no m’estranyaria gens que alguna de les
sepultures més properes a la façana occidental o tocant l’hemicicle absidial fos el
vasculum
que contenia les restes de Tassi. Enaltir la seva tomba situant-la al costat de la porta d’accés
a l’església hauria estat el més ‘natural’ a mitjan segle
x
,
9
i més encara si tenim en comp-
te que l’epitafi podia alhora funcionar com a inscripció fundacional, cosa d’altra banda
habitual en l’epigrafia funerària de l’alta edat mitjana (Treffort 2007: 304-305). Els autors
que daten la capçalera actual en temps de Tassi han relacionat el seu lloc d’enterrament
7. L’escala de Jacob també va ser explotada al·legòricament en algunes actes de consagració provençals del segle
xi
(Lauwers, 2007: 169).
8. Lorés 2002: 35. De fet, la polivalència del terme
aula
en la documentació coetània és tan gran que poques vegades
podem associar-lo amb res més precís que un espai o tros de geografia
construït
, en el sentit de delimitat, edificat
i institucionalitzat. En un inventari ripollès de l’any 1008, s’utilitza fins i tot com a sinònim de tresor o sagristia: «in
aula vel sacrario Sancte Marie» (Junyent, 1992: 43).
9. El paral·lel més proper que se m’acut és el sepeli del ja anomenat Sal·la a Sant Benet de Bages, poc abans de
972, «in sarcophago ex la[pillo pro]cavaco juxta [eadem] atrii jam suprataxati» (Ordeig, 1993: 214).