Versión de HTML Básico
153
J
esús
A
lturo
; D
aniel
R
ico
Encara sobre la inscripció de Tassi del monestir de Sant Pere de Rodes
PYRENAE,
núm.
46
vol.
1
(2015)
ISSN: 0079-8215 EISSN: 2339-9171 (p. 147-158)
específicament arquitectònica —com ara
altum
o
sublime
—, perquè desitjava que la imatge
simbòlica d’una institució monàstica al ‘cim’ del seu apogeu es fes d’alguna manera visible
en la ‘capçalera’ del mateix edifici que la representava i ‘encapçalava’.
Però la fragilitat de la lectura arqueològica de la làpida rau sobretot en el fet que la
lliçó
caput
és massa insegura, en la mesura que es tracta d’una restitució filològica basada
en proves indirectes. En les dues transcripcions recollides als
Flosculi
de Jeroni Pujades
(BNF, ms. Baluze, 234, fols. 351v i 352), la paraula
caput
tan sols apareix en la còpia
que Anscari Mundó va atribuir a un monjo del monestir (potser Dalmau Pujades) i no
en la del mateix Jeroni, que sembla realitzada més conforme a les lletres llavors visibles
i amb menys disposició a resoldre llacunes (Mundó, 1998: 197). La diferència entre les
dues versions suggereix que ja al segle
xvii
aquesta part de la inscripció es trobava molt
malmesa. Segurament, el tercer vers només podia llegir-se amb certa facilitat fins al punt
on avui s’atura el fragment redescobert el 1982 (fig. 1), amb la preposició IN i el rastre
de l’enigmàtica lletra que hi va enllaçada, presumiblement una C. És possible que Jeroni
Pujades llegís apressadament aquest IN com si fos la M d’AVLAM, perquè a la resta de la
línia amb prou feines es distingien algunes traces de l’EREXIT, insuficients per a ni tan
sols sospitar que entre el verb i el complement hi cabés una paraula suplementària. Tot
semblaria indicar, en definitiva, que el CAPVT de la segona transcripció és fruit d’una
interpretació —més que no pas d’una lectura en sentit literal— de Dalmau Pujades, des-
prés de corregir en IN la M que el seu pare havia malentès i d’endevinar una C en el pal
horitzontal que remata l’extrem superior dret de la ena. Ja que l’epitafi es trobava
in caput
de l’església —«a la paret que volta lo altar major, entrant per la part de la Epístola» (BNF,
ms. Baluze, 234, fol. 351v)—, no ens ha d’estranyar que aquesta paraula fos la primera
variant que li va venir al cap, mai millor dit.
La fresca lectura de la inscripció que ara proposa l’amic Jesús Alturo em sembla una
excel·lent oportunitat per a recordar l’extrema facilitat amb què els historiadors, en gene-
ral, tendim a prendre per originals els documents històrics de l’edat mitjana, per molt
conscients que siguem que el patrimoni escrit sovint ens ha arribat tant
restaurat
com el
patrimoni monumental. Els tres fragments recuperats de la làpida de Tassi (Masmartí,
2008) proven irrefutablement que l’epitafi va existir, que era una peça del segle
x
sense
les interpolacions del
xiii
que hi va veure Mundó en l’edició de 1965 —retractant-se anys
més tard— i que els Pujades la varen transcriure com millor van saber. Però de cap mane-
ra confirmen «l’autenticitat de
tot
l’epitafi» defensada per Badia i Homs (1981: 584), ni
han permès «fixar i completar
definitivament
aquesta frase: “hanc aulam in caput erexit”»
(Sagrera
et al.
, 1994: 63).
5
A la pedra
original
(fig. 1), l’única cosa que s’hi veu és una C
relacionada amb IN, res més. C[APVT] és una lectura del segle
xvii
i, per tant, espúria o
poc fiable, igual que l’ILL[E] de la línia anterior. A més, suscita massa incertesa gramatical,
perquè puguem considerar-la una hipòtesi mínimament plausible. L’alternativa proposada
en aquest article, CAELVM, em sembla una opció molt més propera a allò que devia ser
5. Els subratllats són meus.