Versión de HTML Básico
J
esús
A
lturo
; D
aniel
R
ico
Encara sobre la inscripció de Tassi del monestir de Sant Pere de Rodes
152
PYRENAE,
núm.
46
vol.
1
(2015)
ISSN: 0079-8215 EISSN: 2339-9171 (p. 147-158)
2. De
caput
a
caelum
: filologia
vs.
arqueologia
En el volum introductori de la
Catalunya Romànica
, Pere de Palol afirmava el següent a
propòsit de la inscripció funerària de Tassi: «al seu epitafi es parla de la construcció de la
nova església:
Auxiliante Deo hanc aulam in caput erexit
, fent al·lusió clara a les estructures de
la capçalera» (Palol, 1994: 68). La interpretació d’aquest arqueòleg distingit no s’allunyava
de l’opinió més generalitzada entre els estudiosos que en els darrers decennis han treballat
sobre el monestir empordanès: l’
aula
erigida per Tassi devia haver estat l’actual església
romànica o, si més no, la seva capçalera, atesa l’«al·lusió clara» del
caput
del text al ‘cap’
de l’edifici. «Com es desprèn de la làpida funerària de Tassi», escrivien Joan Adell i els
responsables de les excavacions de l’església en els 1980-1990 «la seva construcció es devia
iniciar cap a mitjan s.
x
» (Adell
et al.
, 1997: 1424). I Joan Badia i Homs assegurava que «el
fragment de la làpida revaloritza els arguments (…) que permeten de mantenir la convicció
que la basílica de Sant Pere de Rodes ja era erigida en una part important —la capçalera
(o “cap”) i una bona part dels murs perimetrals— a la mort de Tassi».
4
Malgrat la seva estesa rebuda, aquesta lectura —diguem-ne— arqueològica de l’epitafi
resulta excessivament forçada des d’una perspectiva gramatical i es basa en una recons-
trucció del text com a mínim discutible des del punt de vista filològic. Es tracta, en el fons,
d’una conjectura (arqueològica) sobre una altra conjectura (filològica). És a dir, d’un judici
massa fràgil per a ser pres com a prova suplementària i, encara més, corroborativa d’una
hipòtesi cronològica que també suscita nombrosos dubtes. En rigor, si atenem a la gramàti-
ca, la versió del text en què es fonamenta la interpretació arqueològica diu literalment que
Tassi va erigir l’església «fins al cim», bé entenguem aquest com el súmmum de la riquesa
(o de la independència respecte a Sant Esteve de Banyoles), bé com la coberta del santuari
o, fins i tot, com el pic de la muntanya de Verdera. A parer meu, la immediatesa d’aquesta
lectura alhora literal i metafòrica debilita sensiblement la possibilitat d’altres traduccions
més literàries, lliures o agosarades, com ara ‘erigí l’església fins a la capçalera’ o, l’encara més
improbable, ‘per la capçalera’. En general, quan els textos coetanis volen referir la culmi-
nació d’un santuari, no prenen com a ‘cim’ de la seva construcció la part de l’edifici per on
normalment es començava a construir, sinó el seu cobriment: l’abat Acfred va edificar Sant
Esteve de Banyoles l’any 957
«
a pavimentum usque ad tegimen», l’abat Guidiscle finalitzà
(«consumavit») Santa Maria de Ripoll l’any 977 «pulcra sublimatam fabrica fornicibusque
subactis» (Ordeig, 1993: 177 i 227), etc. Això no vol dir que el poeta no hagués escollit la
paraula
caput
amb l’expressa intenció d’evocar la capçalera del santuari. La poesia, més que
cap altre gènere literari, permet, i de fet alimenta, la polisèmia, però l’«al·lusió» a la capçale-
ra es reduiria en aquest cas a un pla purament connotatiu, sense cap conseqüència rellevant
des del punt de vista sintàctic ni, per això mateix, arqueològic. Vull dir que l’autor podria
haver preferit
caput
a qualsevol altre vocable equivalent, però sense una segona accepció
4. Badia, 1990: 735, admetent, però, que el vers en qüestió també es pot llegir en clau figurada, «en el sentit d’haver
aixecat, Tassi, la comunitat monàstica del no-res».