Versión de HTML Básico
J
ordi
L
ópez
V
ilar
; D
iana
G
orostidi
Noves consideracions sobre la inscripció tarraconense de la beata Thecla
142
PYRENAE,
núm.
46
vol.
1
(2015)
ISSN: 0079-8215 EISSN: 2339-9171 (p. 131-146)
virginitas
(
RIT
952:
Unicae virginitatis
…). Finalment, coneixem Vigilia, una verge consagrada
(
RIT
1001):
hic requiescet ancilla Dei Vigilia in pace
. La virginitat era un estat d’entrega total que
equivalia a un casament amb Crist. Les verges feien un pacte amb la comunitat i/o el bisbe. No
era un acte estrictament privat: l’autoritat eclesiàstica en tenia coneixement. Eren dones molt
respectades, però si pecaven l’Església imposava càstigs molt durs que trobem reflectits en el
primerenc concili d’Elvira (cap. XIII:
De virginibus Deo sacratis, si adulteraverint
). En el cas de la
inscripció
estudiada, és obvi que es tracta d’una verge consagrada a Crist; així, es comprova
l’existència d’aquest tipus de pràctica religiosa a la Tàrraco del segle
v
.
La indicació de l’
origo,
una de les característiques epigràfiques de la formulació
onomàstica romana,
és molt poc freqüent en epigrafia funerària cristiana. En el
corpus
d’Hispània (
ICERV
) en trobem escassos testimonis, dels quals dos fan referència a la
civitas
,
a la ciutat d’origen (
RIT
968,
presbiter civitatis Albitan(a)e
;
ICERV
364s,
cibitate Ispa(li)
) i un
altre a la
natio
(
ICERV
139,
nationem Afram
). Només un quart, procedent també de Tàrraco,
aporta més informació incloent-hi, a més de la
civitas
—Tars, precisament la ciutat de sant
Pau—, la
natio
—Grècia, la regió de procedència, Cilícia— i, fins i tot, el seu lloc habitual
de residència —
Hispalis
— (
RIT
958). Per una altra banda, la manera habitual d’indicar la
nacionalitat dels estrangers era mitjançant l’adjectiu derivat del topònim (
Barcinonensis,
Saguntinus…
), mentre que l’expressió emprada en la nostra inscripció,
ei patria Aegyptus
,
té certes pretensions literàries, ja que la fórmula utilitzada és habitual en els poemes epi-
gràfics en primera persona (
Roma mihi patria est
:
CIL
VI, 10097, 13481 i 17985a), però ni
a Tarragona ni a la resta de la Península se’n troba cap paral·lel. Es tracta d’una expressió
formada a partir del calc grec
patrìs moi
de ressonàncies homèriques, però utilitzada al llarg
del temps com a clixé estilístic (
patrìs moi Kilikía
; cf. SEG LIII 1139). Probablement qui va
pensar el text coneixia molt bé la praxis compositiva grega, i la va adaptar a la llengua
llatina d’una manera potser maldestra (de fet, l’ús de la forma pronominal
ei
, en lloc de
l’esperable
sibi
o del més habitual
patria sua
, ho confirma).
Amb aquest nou text epigràfic tenim, doncs, la segona inscripció cristiana a Tarragona
amb indicació del lloc de procedència, en aquest cas Egipte, que al mateix temps constata
també la immigració d’orientals cap a Tàrraco, cosa que ja sabíem per l’esmentada làpida
d’
Aurelius Aeliodorus
i d’altres (Alföldy, 1991: 86).
Finalment, l’expressió formular que remet al descans en Déu presenta també una
variació del verb respecte al
requiescit
més habitual en l’epigrafia cristiana de Tarragona
(cf. Gorostidi i López Vilar, 2008). De totes maneres, la fórmula
requievit
(i variants)
in pace
és la més comunament emprada a Hispània, especialment característica de la
Lusitània; és de Tarragona la inscripció datada més antiga amb aquesta fórmula, de l’any
455 (
RIT
945). Al nostre text cal destacar la prolongació de la fórmula
in pace
amb el
genitiu
Domini
, que és un fet poc freqüent en l’epigrafia cristiana de l’Imperi, però molt
característic de certes inscripcions del
conventus Pacensis
, especialment de les ciutats de
Mértola i Beja, on es mostren uns quinze epitafis amb la fórmula
requievit in pace
amb
l’allargament
Domini
, generalment abreviat com a
DNI
(
ICERV
, p. 16; Hälvä-Nyberg,
1988; Alves Dies, 2007).