Versión de HTML Básico
J
ordi
L
ópez
V
ilar
; D
iana
G
orostidi
Noves consideracions sobre la inscripció tarraconense de la beata Thecla
140
PYRENAE,
núm.
46
vol.
1
(2015)
ISSN: 0079-8215 EISSN: 2339-9171 (p. 131-146)
Tot i que les formes més particulars d’algunes de les lletres, com la G de traç retrògrad
(
RIT
944 —del 393 dC—, 971, 987, 1011 i 1014 —no anterior al
v
dC— i 989, de finals del
v
dC), la D d’angle recte, la B de panxes desiguals, les A amb barra central angular i, fins i
tot, la V uncial tenen paral·lels a la mateixa epigrafia de la ciutat (cf.
RIT
956 i 965, ambdues
datades al segle
v
dC), en aquest document es troben reunides en un únic text que, com hem
dit, destaca per la seva cura formal entre tots els epitafis paleocristians coneguts a la ciutat.
Tots els editors i comentaristes anteriors han coincidit a posar de manifest l’extraordinària
qualitat paleogràfica de la inscripció de Thecla, en obert contrast amb la resta d’inscripcions
paleocristianes de Tarragona, a les quals és possible afegir les de la península Ibèrica sense
risc d’exageració. La disposició precisa de les quatre línies i els espais interlinears són tan
regulars com la mateixa altura de les lletres, fet que a Tarragona tan sols es documenta en
una inscripció semblant, encara que de qualitat certament inferior. Es tracta de l’epitafi
d’
Aurelius Aeliodorus
, un altre immigrant oriental, un grec oriünd de Tars, habitant a
Hispalis
,
que va morir a la ciutat també a l’avançada edat de vuitanta anys. Amb el text de Thecla
coincideix en l’ús uniforme de la capital quadrada i de les
hederae
, però no presenta cap
caràcter uncial ni la correcció i qualitat gairebé geomètrica de les lletres i els espais.
La lectura és la següent:
Haec hic beata Thecla
virgo
Xρι
(
στυ
), ei patria Aegypt(us).
Vixit ann(is) LXXVII, ut meru-
it in pace requievit D(omi)ni
(hedera).
Pot ser traduïda com: «Aquesta que aquí jeu és la benaurada Tecla, verge de Crist, la
pàtria de la qual fou Egipte. Va viure 77 anys; tal com ho va merèixer va descansar en la
pau del Senyor».
L’epitafi de Thecla també destaca des del punt de vista de la llengua, ja que algunes
de les fórmules emprades són poc habituals. El text és encapçalat per dues paraules con-
secutives (
haec hic
) que constitueixen una clara paronomàsia referida a la santa (
haec
),
per una banda, i al lloc d’enterrament (
hic
), per l’altra. L’interessant és que es tracta
d’un cas únic, de manera que cap altra inscripció coneguda —no ja cristiana, sinó també
llatina— no comença d’aquesta manera. Probablement es tracta d’un joc de paraules on
l’expressió
hic iacet
, molt habitual en l’epigrafia funerària llatina, es troba emfasitzada amb
el pronom personal referit a la
beata Thecla
. En aquest punt cal considerar el qualificatiu de
beata
emprat en el sentit de ‘benaurada’, normalment aplicat a persones de vida cristiana
exemplar que han viscut en la pau de Crist (cf.
ICERV
49, de Mèrida, o a
ICERV
260, de
València, i referida a un bisbe. Cf. Delahaye, 1927: 65).
En canvi, el nom de Thecla, més enllà dels lligams que algun historiador ha volgut
veure amb el patronatge medieval de Tarragona, té sens dubte un significat històric en què
cal deturar-se. El treball de Stephen J. Davis ha significat un notable avenç en el coneixe-
ment del culte a santa Tecla dels segles
iv
-
vii
, especialment a partir de la difusió del culte del
santuari dedicat a aquesta santa a Alexandria (Davis, 1999 i 2001). El primer testimoni a