Versión de HTML Básico
J
ordi
L
ópez
V
ilar
; D
iana
G
orostidi
Noves consideracions sobre la inscripció tarraconense de la beata Thecla
136
PYRENAE,
núm.
46
vol.
1
(2015)
ISSN: 0079-8215 EISSN: 2339-9171 (p. 131-146)
de destrucció no deixa cap dubte sobre la seva naturalesa. No es van trobar altres restes
que fessin pensar en enllosats o mosaics. L’estudi de les cotes a que se situaven les tom-
bes va permetre en el seu dia demostrar que el paviment de l’absis i el transsepte estava
sobreelevat uns 50 cm respecte al de les naus, i que el santuari (integrat per l’absis i l’àrea
central del transsepte) havia estat delimitat per cancells.
Els sepulcres de la basílica van anar emergint, a mesura que avançava l’excavació, en
un estat força precari, afectats per una espoliació antiga, probablement d’època romana, i
després per les tasques agrícoles a les quals ha estat sotmès el jaciment durant segles, fins
al punt que més d’un 90 % de les sepultures havien estat obertes o destruïdes. Respecte
de la distribució de sepulcres, es pot afirmar que ocupen literalment tot el subsòl de la
basílica. L’aspecte dels sepulcres és molt repetitiu i dóna una imatge d’homogeneïtat en
tot el conjunt. Hi ha, però, una tomba privilegiada, la T-7, situada en el contraabsis. És
l’única que va ser construïda contemporàniament amb l’edifici, formant-ne part inte-
gral, situada en l’eix de simetria i ocupant un lloc enfrontat amb l’altar i la capçalera de
la basílica. Per desgràcia, no van trobar-se restes en el seu interior, però és evident el
caràcter central d’aquest sepulcre. En un moment posterior, només una segona sepul-
tura va ser instal·lada dins del contraabsis. L’altre punt que també pot ser considerat de
privilegi és el santuari, on es trobaren set tombes construïdes en un moment posterior
a l’edificació de la basílica.
No s’han identificat elements de senyalització externa sobre les sepultures. En els
escassos punts on ha sobreviscut el paviment de
signinum
amb tombes subjacents, no pre-
sentava cap tipus de senyal i era completament llis. Per una altra banda, els fragments de
paviment recuperats en els estrats de destrucció de la basílica tampoc no mostraven cap
marca. No pot pensar-se tampoc en l’existència de làpides, almenys com a norma; durant
l’excavació s’han trobat escassíssims fragments d’epigrafia que mostren que aquesta va ser
una pràctica emprada només en casos molt puntuals. Esmentem la inscripció de la
beata
Thecla
—que és la que avui ens ocupa—–, la de
Lupulus
i fragments il·legibles de dues més,
que sí que devien assenyalar alguns dels enterraments.
La regla general pel que fa a la senyalització externa sembla haver estat l’anonimat.
Això no vol dir que els encarregats de custodiar el temple no sabessin on s’ubicaven les
diferents tombes i quins eren els seus titulars; ho sabien i molt bé. Ho demostra el fet que
en cap cas no s’hagin documentat superposicions errònies i que en algunes tombes dobles
s’hagi identificat un individu de cada sexe, cosa que permet suposar que els personatges allí
inhumats estaven units en matrimoni i que, conseqüentment, algunes tombes concretes
van ser obertes posteriorment per a inhumar-hi el segon individu.
Es tracta principalment de caixes de
tegulae
de secció quadrangular o triangular (en
unes proporciones del 22,36 % i el 15,13 %, respectivament) i d’altres tipus més mino-
ritaris: sepulcres de lloses, àmfora, de murets, taüts de fusta, etc.; els majoritaris són els
indeterminats (47 % del total), degut a la mala conservació del conjunt.
El ritual seguit és sempre la inhumació, com correspon a l’època, amb el cos diposi-
tat en decúbit supí. La major part de les tombes són individuals (un 90 %), però n’hi ha